12 de desembre del 2008
Joan Maragall
Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), conegut popularment com a poeta, és també autor d'assajos d'interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D'esperit romàntic i partícep del moviment modernista, la seva teoria de la "paraula viva" en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d'influir-hi. La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau. Destaquen les seves traduccions de Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel·lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L'església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana. Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
21 de novembre del 2008
14 de novembre del 2008
Preguntes de Solitud
Capítol 3:
• Contrasta el caràcter, la manera de parlar, la roba i l'ofici de l'Ànima amb el pastor.
Capítol 5:
• Busca els trets "animals" del personatge de l'Ànima en aquest capítol. La descripció de l'Ànima pot fer-nos pensar en un marrà?
• Contrasta el caràcter, la manera de parlar, la roba i l'ofici de l'Ànima amb el pastor.
Capítol 5:
• Busca els trets "animals" del personatge de l'Ànima en aquest capítol. La descripció de l'Ànima pot fer-nos pensar en un marrà?
Vocabulari
• Eremita: Persona que viu en un erm, ermità
• Exvot: m RELIG Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte (ciri, llàntia, fotografia, etc.) que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o un temple.
• Exvot: m RELIG Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte (ciri, llàntia, fotografia, etc.) que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o un temple.
24 d’octubre del 2008
Maria Mercè Marçal
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
17 d’octubre del 2008
Solitud
Informació
Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya.
Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació amb el seu marit, un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Trets Característics
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el Pastor i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzchià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva.
Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya.Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació amb el seu marit, un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Trets Característics
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el Pastor i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzchià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva.
Un altre dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.
Altres publicacions- alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
- anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
- castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
- esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
- francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
- italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
- romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
- txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.
El modernisme
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.
A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample.
Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.
3 d’octubre del 2008
Poema d'Àngel Guimerà
SOM I SEREM GENT CATALANA
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en Primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera
i canta que cantaràs.
Canta l'aucell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la mare canta
i canta al peu del bressol.
lo passat jamai passat,
i joren i nits de serra en serra
com tot canta al Montserrat.
Més informació sobre Àngel Guimerà
• Del sainet al drama romàntic
"La Revolució Industrial amb les seves innovacions tècniques i les seves profundes convulsions econòmico-socials, transformà tots els plantejaments culturals fins aleshores actuants i potencià un moviment artístic, el Romanticisme, que trencà amb la Il.lustraciò i el Neoclassicisme alhora que recollia amb passió els interessos d'una nova classe: la burgesia industrial."
"Si el romanticisme transformà la tragèdia clàssica en drama històric aquest canvi coincidí, almenys a casa nostra, amb l'ascensió del sainet popular a comédie de moeurs ." és a dir que ja no parlava només de masovers i hortelans, sinó també de menestrals, comerciants, oficials d'alta graduació, l'home d'empresa, la pubilla, l'hereu... Robrenyo, fa sainets entre gent urbana, Renart (fa un sainet amb un ric hisendat com a protagonista)...
El darrer quart del segle XIX Víctor Hugo feia anys que no escrivia teatre, i havien començat a fer-ho Zola i Ibsen. Ara bé, aquí el romanticisme es renovava i arribava al punt àlgid amb Àngel Guimerà, "el dramaturg més universal, per més expandit, que pot presentar fins avui la literatura catalana". (Fàbregas, Aproximació...)
"La Revolució Industrial amb les seves innovacions tècniques i les seves profundes convulsions econòmico-socials, transformà tots els plantejaments culturals fins aleshores actuants i potencià un moviment artístic, el Romanticisme, que trencà amb la Il.lustraciò i el Neoclassicisme alhora que recollia amb passió els interessos d'una nova classe: la burgesia industrial."
"Si el romanticisme transformà la tragèdia clàssica en drama històric aquest canvi coincidí, almenys a casa nostra, amb l'ascensió del sainet popular a comédie de moeurs ." és a dir que ja no parlava només de masovers i hortelans, sinó també de menestrals, comerciants, oficials d'alta graduació, l'home d'empresa, la pubilla, l'hereu... Robrenyo, fa sainets entre gent urbana, Renart (fa un sainet amb un ric hisendat com a protagonista)...
El darrer quart del segle XIX Víctor Hugo feia anys que no escrivia teatre, i havien començat a fer-ho Zola i Ibsen. Ara bé, aquí el romanticisme es renovava i arribava al punt àlgid amb Àngel Guimerà, "el dramaturg més universal, per més expandit, que pot presentar fins avui la literatura catalana". (Fàbregas, Aproximació...)
2 d’octubre del 2008
Resum de la pàgina 16.
Els personatges de Maria Rosa van acabar de ser travats en les estades de Guimerà amb la família Aldavert a Matadepera. És més, sembla que algun personatge concret de l'obra es un apunt del natural, com per exemple en Gepa que es correspon amb un fuster de Matadepera.
Aquesta anécdota ens apunta un fet important: Guimerà treballa a partir de l'observació de la realitat i es aquest punt que reforça la visió realista que pretenia aconseguir.
L'espcritor castellà José Echegaray va traduir el drama pintorescament perquè fos estrenat per l'actriu Maria Guerrero. Guimerà va aconseguir que l'obra s'estrenés la nit del 24 de Novembre del 1894 simultàniament a Madrid i a Barcelona amb un gran éxit. Aquesta relació professional entre l'actriu i l'autor català es va mantenir en altres obres i es que Guimerà tenia molt resent l'expressivitat de la Guerrero a l'hora de crear personatges femenins.
Aquesta col·laboració amb el teatre madrileny li va comportà a Guimerà un ressò més gran, i alhora, va rebre acusacions d'inspirar-se massa en les obres de Echegaray i dures manifestacions per practicar un catalanisme oportunista i interesat.
Aquesta anécdota ens apunta un fet important: Guimerà treballa a partir de l'observació de la realitat i es aquest punt que reforça la visió realista que pretenia aconseguir.
L'espcritor castellà José Echegaray va traduir el drama pintorescament perquè fos estrenat per l'actriu Maria Guerrero. Guimerà va aconseguir que l'obra s'estrenés la nit del 24 de Novembre del 1894 simultàniament a Madrid i a Barcelona amb un gran éxit. Aquesta relació professional entre l'actriu i l'autor català es va mantenir en altres obres i es que Guimerà tenia molt resent l'expressivitat de la Guerrero a l'hora de crear personatges femenins.
Aquesta col·laboració amb el teatre madrileny li va comportà a Guimerà un ressò més gran, i alhora, va rebre acusacions d'inspirar-se massa en les obres de Echegaray i dures manifestacions per practicar un catalanisme oportunista i interesat.
25 de setembre del 2008
Exercici 52.
52. Busca informació dels termes segents:
a) Bases de Manresa
Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes prèvies a 1714.
El poder central era organitzat segons la separació de poders, mentre el legislatiu estaria compartit entre el rei i una assemblea regional, l'executiu seria format per cinc ministeris o secretaries, el poder judicial per la seva banda hauria d'ésser un tribunal suprem regional.
Del poder regional format per unes Corts reunides una vegada a l'any a diferents llocs del territori en sortiria un executiu format per cinc o set alts càrrecs que haurien d'exercir l'administració del país. El poder judicial restaria en l'antiga Audiència de Catalunya que seria restablerta. La oficialitat única de la llengua catalana i la condició de català com a clàusula obligatòria per l'exercici de la funció pública també hi eren considerades.
b) Renaixença
La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.
c) Jocs Florals
Els Jocs Florals, també anomenats Jocs de la Gaia Ciència, són un certamen literari instituït a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse, França) l'any 1324 per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans. Després de diverses temptatives, al 1393, per desitg del rei Joan I, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona fins les derreries del segle XV sota l'auspici dels monarques catalano-aragonesos.
Els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el 1859 gràcies a les iniciatives d'Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, amb el lema Patria, Fides, Amor, en al·lusió als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, l'Englantina d'or i la Viola d'or i argent. Amés hi havia altres premis ordinaris. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber.
Encara que considerats ja anacrònics per a aquella època, la veritat és que gairebé tots els seus detractors van acabar participant-hi, sent el centre i motor de la Renaixença literària catalana, desfilant per ells les principals figures senyeres del segle XIX i principis del XX.
Durant la guerra civil de 1936-1939 els Jocs Florals es van interrompre, restablint-se després de la contesa en dos àmbits distints. A Catalunya es van d'haver de celebrar a la clandestinitat fins que a l'any 1971 l'Ajuntament de Barcelona els va recuperar. A l'exili, on es van d'haver de refugiar la majoria de literats, es van establir al 1941 amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana (també coneguts com a Jocs Florals de la Diàspora Catalana) a Amèrica, i a partir de 1946 es van celebrar alternativament en un país americà i en un d'europeu, fins que al 1978 ambdós certàmens es van unificar a Barcelona. Canvis en el reglament el 1981 i una reforma el 1992 els van convertir en un simple festival de poesia, amb molt poc d'impacte mediàtic enfront dels grans premis literaris actuals.
d) Obres representades de Guimerà al TNC
- Terra Baixa (2000-2001)
a) Bases de Manresa
Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes prèvies a 1714.
El poder central era organitzat segons la separació de poders, mentre el legislatiu estaria compartit entre el rei i una assemblea regional, l'executiu seria format per cinc ministeris o secretaries, el poder judicial per la seva banda hauria d'ésser un tribunal suprem regional.
Del poder regional format per unes Corts reunides una vegada a l'any a diferents llocs del territori en sortiria un executiu format per cinc o set alts càrrecs que haurien d'exercir l'administració del país. El poder judicial restaria en l'antiga Audiència de Catalunya que seria restablerta. La oficialitat única de la llengua catalana i la condició de català com a clàusula obligatòria per l'exercici de la funció pública també hi eren considerades.
b) Renaixença
La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.
c) Jocs Florals
Els Jocs Florals, també anomenats Jocs de la Gaia Ciència, són un certamen literari instituït a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse, França) l'any 1324 per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans. Després de diverses temptatives, al 1393, per desitg del rei Joan I, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona fins les derreries del segle XV sota l'auspici dels monarques catalano-aragonesos.
Els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el 1859 gràcies a les iniciatives d'Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, amb el lema Patria, Fides, Amor, en al·lusió als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, l'Englantina d'or i la Viola d'or i argent. Amés hi havia altres premis ordinaris. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber.
Encara que considerats ja anacrònics per a aquella època, la veritat és que gairebé tots els seus detractors van acabar participant-hi, sent el centre i motor de la Renaixença literària catalana, desfilant per ells les principals figures senyeres del segle XIX i principis del XX.
Durant la guerra civil de 1936-1939 els Jocs Florals es van interrompre, restablint-se després de la contesa en dos àmbits distints. A Catalunya es van d'haver de celebrar a la clandestinitat fins que a l'any 1971 l'Ajuntament de Barcelona els va recuperar. A l'exili, on es van d'haver de refugiar la majoria de literats, es van establir al 1941 amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana (també coneguts com a Jocs Florals de la Diàspora Catalana) a Amèrica, i a partir de 1946 es van celebrar alternativament en un país americà i en un d'europeu, fins que al 1978 ambdós certàmens es van unificar a Barcelona. Canvis en el reglament el 1981 i una reforma el 1992 els van convertir en un simple festival de poesia, amb molt poc d'impacte mediàtic enfront dels grans premis literaris actuals.
d) Obres representades de Guimerà al TNC
- Terra Baixa (2000-2001)
Àngel Guimerà.
• Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Dramaturg i poeta. És l'únic dramaturg català del segle XIX que traspassa fronteres a escala europea. Comença la carrera literària amb la poesia; és proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de Barcelona (1889). La seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia (1879), se situa dins la tradició del romanticisme històric. Amb Mar i cel (1888) obté un èxit sense precedents: l'obra és traduïda a vuit idiomes, i inicia la projecció internacional de l'autor. S'inaugura, doncs, l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes la vida de la Catalunya coetània. El 1889 és elegit president de la Lliga de Catalunya; els seus discursos polítics, pronunciats arreu del país, són recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). El 1909, rep un multitudinari homenatge popular. Va ser membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
