Mapa conceptual

El mapa conceptual és una tècnica per a la representació del coneixement en gràfics. Els gràfics de coneixement són xarxes de conceptes. Les xarxes consten de nodes (punts/vèrtexs) i enllaços (arcs/eixos). Els nodes representen conceptes i els enllaços representen les relacions entre els conceptes.

Els conceptes i de vegades els enllaços s'etiqueten. Els enllaços poden ser no-, uni- o bidireccionals. Els conceptes i enllaços es poden classificar, poden ser simplement associatius, especificats o dividits en categories tals com relacions causals o temporals.

La Transició a Catalunya

La transició de la dictadura a la democràcia va significar per a Catalunya la reconstrucció i normalització cultural, política i social del país, després de les privacions de la llarga dictadura franquista.

La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.

La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.

Les eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980, van inaugurar aquesta nova etapa d'autonomia política i a partir de llavors es va encetar un període llarg i estable per a Catalunya, que ha estat liderat políticament per la coalició Convergència i Unió i el seu líder, Jordi Pujol.
Tot i les limitacions de l'autonomia, i els enfrontaments, a vegades aspres, amb el Govern central, el Parlament de Catalunya ha pogut tirar endavant una important tasca legislativa en diferents àmbits.
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.

Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.

La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria. L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició...

Época de Postguerra

La derrota republicana té conseqüències funestes per a Catalunya, només comparables a la desfeta de 1714. Una part molt important de la població catalana (la classe política, la intel·lectualitat, un gran nombre de quadres sindicals i dirigents i militants de partits obrers i republicans) ha de marxar a l'exili. A l'interior, l'exèrcit d'ocupació franquista i els dirigents del "Nuevo Estado" apliquen criteris de revenja. La repressió és duríssima. Tots els símbols de catalanitat són durament perseguits, mentre s'imposa una nova simbologia de caire feixista i imperial. Només la voluntat ferma de la majoria de la població catalana i la
resistència agosarada d'una minoria impedeixen que el franquisme assoleixi el seu objectiu excloent.

• L'Exili
Entre el 27 de gener i el 13 de febrer de 1939 mig milió de persones travessen la frontera, camí de França. Al Rosselló, les autoritats franceses improvisen precaris camps de refugiats. La majoria d'exiliats resten a França. Altres marxen a Amèrica o a l'URSS i a Txecoslovàquia. Gran Bretanya segueix una política d'acolliment que selecciona els sectors més preparats de la intel·lectualitat, la classe mèdica i els experts en defensa civil. Els catalans exiliats a França viuen l'ocupació nazi. Milers són assassinats als camps d'extermini. Altres lluiten a la resistència o en els exèrcits aliats.

• La represió política
Prop de 150 000 catalans, que resten al país, són confinats en camps de concentració i presons; 4 000 són afusellats. Les depuracions afecten les més diverses ideologies. Manuel Carrasco i Formiguera, democratacristià, és executat el 1938; Joan Peiró, anarcosindicalista, el 1942; Carles Rahola, republicà, el 1939; Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, s'ha d'exiliar de per vida. Lluís Companys és detingut a França per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. El 14 d'octubre és condemnat a mort al castell de Montjuïc. L'endemà s'acompleix la sentència.

• La represió econòmica
La postguerra es caracteritza per les penalitats generades per l'autarquia i l'intervencionisme de la política del règim: racionament i mercat negre, restriccions energètiques i estancament industrial. S'intenta dislocar el teixit econòmic de Catalunya i les empreses catalanes són discriminades en la distribució de matèries primeres i abastament energètic. Es trava la creació d'empreses i les actives han de fixar seu social a Madrid. El 1940 es tanca el Mercat Lliure de Valors. Els bancs catalans són engolits per la banca espanyola que influeix en els centres de decisió de l'economia catalana.

• La represió cultural
El franquisme actua des d'una inequívoca voluntat de desnacionalització de Catalunya. La llengua catalana resta postergada en l'àmbit privat. Els rètols, els mitjans de comunicació, els monuments i altres símbols de catalanitat són desmantellats o posats al servei del discurs nacionalista espanyol. L'edició en llengua catalana és perseguida, i només és represa en la clandestinitat. L'escola i els llibres de text foragiten la història del país. Molts ensenyants són sotmesos a depuració política. Les principals institucions culturals són clausurades o han d'actuar en una precària il·legalitat.

• L'escola
La Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana dediquen una gran atenció a la instrucció pública. Es construeixen nombrosos grups escolars i es propicia la renovació pedagògica. La formació dels mestres és objecte d'especial atenció. En plena Guerra Civil, s'aconsegueix la gairebé plena escolarització de la població infantil i la generalització de la coeducació.

La victòria franquista assenyala canvis importants a l'escola. Els ensenyants són severament depurats i moltes de les places vacants són cobertes per excombatents franquistes. S'imposa una disciplina paramilitar a les aules i una separació total entre nois i noies. Els continguts subratllen el discurs nacionalcatòlic del règim.

• La resistència

Des d'un inici, nuclis de ciutadans i ciutadanes s'oposen al nou règim. El Front Nacional de Catalunya, la CNT i el POUM organitzen xarxes de resistència. El declivi nazi i l'esperada intervenció aliada els encoratgen. A partir de 1945 es consoliden la Solidaritat Catalana, l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques i el Consell Nacional de la Democràcia Catalana. La guerrilla urbana i les vagues obreres sovintegen fins al 1947. Quan s'evidencia que els aliats no intervindran contra Franco la resistència s’ensorra i la repressió es multiplica.

Vicent Andrés Estellès

Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L'amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l'aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974), Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura. L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel. Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció. L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas. Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra. Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.

Exercicis del Modernisme

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

1. Art Total
D) Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).

2. Esteticisme
C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.

3. Regeneracionisme
E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.

4. Simbolisme
B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.

5. Decadentisme
A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
__________________________________________

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).

El modernisme

És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:

• Com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);

• Com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista.

Rusiñol, modernista?

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (Simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Vicent Andrés Estellés - Els amants

• Vicent Andrés Estellés - Els amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Video - Els amants

Modernisme

Aquí està la web sobre els corrents modernistes.

Vídeo Noucentisme

Josep Carner

Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) és conegut com "el príncep dels poetes catalans". Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. Crea un nou estil de periodisme polític. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, ingressa a la carrera diplomàtica. Exerceix càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola es manté fidel a la República i no torna a residir mai més a Catalunya.

El llibre de poemes Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n'és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al postsimbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. També destaca com a traductor d'autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d'altres. Amb només vint-i-sis anys, el 1910, és proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals.