Época de Postguerra

La derrota republicana té conseqüències funestes per a Catalunya, només comparables a la desfeta de 1714. Una part molt important de la població catalana (la classe política, la intel·lectualitat, un gran nombre de quadres sindicals i dirigents i militants de partits obrers i republicans) ha de marxar a l'exili. A l'interior, l'exèrcit d'ocupació franquista i els dirigents del "Nuevo Estado" apliquen criteris de revenja. La repressió és duríssima. Tots els símbols de catalanitat són durament perseguits, mentre s'imposa una nova simbologia de caire feixista i imperial. Només la voluntat ferma de la majoria de la població catalana i la
resistència agosarada d'una minoria impedeixen que el franquisme assoleixi el seu objectiu excloent.

• L'Exili
Entre el 27 de gener i el 13 de febrer de 1939 mig milió de persones travessen la frontera, camí de França. Al Rosselló, les autoritats franceses improvisen precaris camps de refugiats. La majoria d'exiliats resten a França. Altres marxen a Amèrica o a l'URSS i a Txecoslovàquia. Gran Bretanya segueix una política d'acolliment que selecciona els sectors més preparats de la intel·lectualitat, la classe mèdica i els experts en defensa civil. Els catalans exiliats a França viuen l'ocupació nazi. Milers són assassinats als camps d'extermini. Altres lluiten a la resistència o en els exèrcits aliats.

• La represió política
Prop de 150 000 catalans, que resten al país, són confinats en camps de concentració i presons; 4 000 són afusellats. Les depuracions afecten les més diverses ideologies. Manuel Carrasco i Formiguera, democratacristià, és executat el 1938; Joan Peiró, anarcosindicalista, el 1942; Carles Rahola, republicà, el 1939; Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, s'ha d'exiliar de per vida. Lluís Companys és detingut a França per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. El 14 d'octubre és condemnat a mort al castell de Montjuïc. L'endemà s'acompleix la sentència.

• La represió econòmica
La postguerra es caracteritza per les penalitats generades per l'autarquia i l'intervencionisme de la política del règim: racionament i mercat negre, restriccions energètiques i estancament industrial. S'intenta dislocar el teixit econòmic de Catalunya i les empreses catalanes són discriminades en la distribució de matèries primeres i abastament energètic. Es trava la creació d'empreses i les actives han de fixar seu social a Madrid. El 1940 es tanca el Mercat Lliure de Valors. Els bancs catalans són engolits per la banca espanyola que influeix en els centres de decisió de l'economia catalana.

• La represió cultural
El franquisme actua des d'una inequívoca voluntat de desnacionalització de Catalunya. La llengua catalana resta postergada en l'àmbit privat. Els rètols, els mitjans de comunicació, els monuments i altres símbols de catalanitat són desmantellats o posats al servei del discurs nacionalista espanyol. L'edició en llengua catalana és perseguida, i només és represa en la clandestinitat. L'escola i els llibres de text foragiten la història del país. Molts ensenyants són sotmesos a depuració política. Les principals institucions culturals són clausurades o han d'actuar en una precària il·legalitat.

• L'escola
La Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana dediquen una gran atenció a la instrucció pública. Es construeixen nombrosos grups escolars i es propicia la renovació pedagògica. La formació dels mestres és objecte d'especial atenció. En plena Guerra Civil, s'aconsegueix la gairebé plena escolarització de la població infantil i la generalització de la coeducació.

La victòria franquista assenyala canvis importants a l'escola. Els ensenyants són severament depurats i moltes de les places vacants són cobertes per excombatents franquistes. S'imposa una disciplina paramilitar a les aules i una separació total entre nois i noies. Els continguts subratllen el discurs nacionalcatòlic del règim.

• La resistència

Des d'un inici, nuclis de ciutadans i ciutadanes s'oposen al nou règim. El Front Nacional de Catalunya, la CNT i el POUM organitzen xarxes de resistència. El declivi nazi i l'esperada intervenció aliada els encoratgen. A partir de 1945 es consoliden la Solidaritat Catalana, l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques i el Consell Nacional de la Democràcia Catalana. La guerrilla urbana i les vagues obreres sovintegen fins al 1947. Quan s'evidencia que els aliats no intervindran contra Franco la resistència s’ensorra i la repressió es multiplica.