15 de maig del 2009
Literatures de l’exili
El 26 de gener de 1939 les tropes de Franco són a les portes de Barcelona. Una riuada de gent pren el camí de l'exili. Entre aquesta multitud hi ha escriptors i intel·lectuals, artistes i homes de ciència. Gràcies al suport de diverses organitzacions passen els primers mesos en refugis al sud de França. D'altres, amb menys sort, van a parar als camps de concentració condicionats precàriament en erms i platges. Comença una aventura que obliga a prendre decisions, que es tradueixen en canvis radicals en la manera de viure. Europa es prepara per a la Segona Guerra Mundial. I a Amèrica, només tres països obren les portes a l'allau de refugiats: Mèxic, Xile i la República Dominicana.
29 d’abril del 2009
Vida de Monserrat Roig
• Els últims anys (pàgina 24)
Destaca per la seva maduresa Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), llibre de proses literàries que es una reflexió sobre l'escriptura, una mirada a l'existència de l'home i les seves inquietuts i, també sobre Barcelona.
També cal destacar Reivindicació de la senyora Clito Mestres, una obra que interpretà al teatre Romea la seva germana.
El 10 de novembre del 1991, diumenge, va morir de càncer.
Obres publicades després de la seva mort són Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992), que recull els articles publicats al diari Avui, fins els darrers dies de la seva vida. I De com s'inicia l'educació sentimental (1998).
Al llarg de la seva carrera va col·laborar també entre d'altres a Serra d'Or, L'Avenç, El món, Cavall Fort, El Temps, Avui, El Periódico, Mundo Diario, Vindicación Feminista i Lletra de canvi.
La seva obra ha estat traduïda, a més de les principals llengües europees, al búlgar, l'hongarès, el neerlandès, l'hebreu el rus i el suec.
Destaca per la seva maduresa Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), llibre de proses literàries que es una reflexió sobre l'escriptura, una mirada a l'existència de l'home i les seves inquietuts i, també sobre Barcelona.
També cal destacar Reivindicació de la senyora Clito Mestres, una obra que interpretà al teatre Romea la seva germana.
El 10 de novembre del 1991, diumenge, va morir de càncer.
Obres publicades després de la seva mort són Un pensament de sal, un pessic de pebre (1992), que recull els articles publicats al diari Avui, fins els darrers dies de la seva vida. I De com s'inicia l'educació sentimental (1998).
Al llarg de la seva carrera va col·laborar també entre d'altres a Serra d'Or, L'Avenç, El món, Cavall Fort, El Temps, Avui, El Periódico, Mundo Diario, Vindicación Feminista i Lletra de canvi.
La seva obra ha estat traduïda, a més de les principals llengües europees, al búlgar, l'hongarès, el neerlandès, l'hebreu el rus i el suec.
16 d’abril del 2009
Poesia de Miquel Martí i Pol
“Molt he estimat...”:
Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes
proclamo el meu amor: el legitimo.
Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes
proclamo el meu amor: el legitimo.
20 de març del 2009
Ramona, Adéu
• Madame Bovary
Madame Bovary narra la història d’una dona de províncies insatisfeta, educada en l’esquema burgès de l’època que la porta a viure en un món irrealment romàntic i a cercar la solució del tedi de la seva vida en les aventures amoroses. Emma Bovary és la protagonista d’aquesta esplèndida novel·la que, quan va ser publicada el 1857, va ser titllada d’immoral i va provocar un gran escàndol a la societat francesa de l’època, que desembocà fins i tot en un judici contra l’autor. La posterior absolució de Flaubert va donar a l’obra el reconeixement del públic i una gran difusió. Avui dia, Madame Bovary és considerada una de les obres mestres de la literatura universal.
• Pilar Prim
Pilar Prim (1906) és la millor novel·la de Narcís Oller, la més madura, i, indubtablement, una de les grans obres de la literatura catalana de tots els temps. Oller hi narra el drama íntim d'una vídua jove que, en veure's condicionada per un testament i els interessos mesquins de la seva família, es deixa seduir per un home més jove que ella, iniciant una història amorosa de conseqüències imprevisibles. La protagonista, atrapada entre es convencions de l'època i la seva llibertat i els seus sentiments, s'erigeix com una figura femenina d'una modernitat excepcional. Pilar Prim no cedeix davant la pressió de l'entorn i, com diu Joan Triadú en el pròleg, "aquesta és la seva victòria (i per la qualitat literària), la victòria de la novel·la".La millor novel·la de Narcís Oller, en una edició que commemora el centenari de la seva aparició, amb pròleg de Joan Triadú.
• Regenta
La Regenta és una novel·la de Leopoldo Alas "Clarín" que representa un dels màxims exponents del naturalisme espanyol. Explica la història d'Ana Ozores i els seus amors amb el capellà de Vetusta (una al·legoria d'Oviedo) i com topen amb les convencions de l'època. Un altre rival amorós, el típic Don Juan, entra en joc per complicar la trama. Escrita en 1884, de seguida va comptar amb l'èxit del públic, que va motivar adaptacions al cinema i la televisió.
L'autor critica la vida de província, que provoca un avorriment mortal en la protagonista i és la causa dels seus problemes sentimentals, en la línia d'altres obres de l'època com Madame Bovary o Anna Karenina. L'heroïna busca un amor romàntic, ben allunyat del que li pot oferir el seu marit, un burgès sense passió. Les alternatives entre la seducció i l'enteniment personal però pecaminós acaben amb la pau del poble.
Destaquen les descripcions del paisatge i dels sentiments dels personatges. La narració és en tercera persona omniscient i l'estructura avança linealment.
• Poema de Joan Salvat-Papasseit.
La casa que vull (La gesta dels estels)
La casa que vull
que la mar la vegi,
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps d'istiu
niui l'orenella
al blanc del calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Madame Bovary narra la història d’una dona de províncies insatisfeta, educada en l’esquema burgès de l’època que la porta a viure en un món irrealment romàntic i a cercar la solució del tedi de la seva vida en les aventures amoroses. Emma Bovary és la protagonista d’aquesta esplèndida novel·la que, quan va ser publicada el 1857, va ser titllada d’immoral i va provocar un gran escàndol a la societat francesa de l’època, que desembocà fins i tot en un judici contra l’autor. La posterior absolució de Flaubert va donar a l’obra el reconeixement del públic i una gran difusió. Avui dia, Madame Bovary és considerada una de les obres mestres de la literatura universal.
• Pilar Prim
Pilar Prim (1906) és la millor novel·la de Narcís Oller, la més madura, i, indubtablement, una de les grans obres de la literatura catalana de tots els temps. Oller hi narra el drama íntim d'una vídua jove que, en veure's condicionada per un testament i els interessos mesquins de la seva família, es deixa seduir per un home més jove que ella, iniciant una història amorosa de conseqüències imprevisibles. La protagonista, atrapada entre es convencions de l'època i la seva llibertat i els seus sentiments, s'erigeix com una figura femenina d'una modernitat excepcional. Pilar Prim no cedeix davant la pressió de l'entorn i, com diu Joan Triadú en el pròleg, "aquesta és la seva victòria (i per la qualitat literària), la victòria de la novel·la".La millor novel·la de Narcís Oller, en una edició que commemora el centenari de la seva aparició, amb pròleg de Joan Triadú.
• Regenta
La Regenta és una novel·la de Leopoldo Alas "Clarín" que representa un dels màxims exponents del naturalisme espanyol. Explica la història d'Ana Ozores i els seus amors amb el capellà de Vetusta (una al·legoria d'Oviedo) i com topen amb les convencions de l'època. Un altre rival amorós, el típic Don Juan, entra en joc per complicar la trama. Escrita en 1884, de seguida va comptar amb l'èxit del públic, que va motivar adaptacions al cinema i la televisió.
L'autor critica la vida de província, que provoca un avorriment mortal en la protagonista i és la causa dels seus problemes sentimentals, en la línia d'altres obres de l'època com Madame Bovary o Anna Karenina. L'heroïna busca un amor romàntic, ben allunyat del que li pot oferir el seu marit, un burgès sense passió. Les alternatives entre la seducció i l'enteniment personal però pecaminós acaben amb la pau del poble.
Destaquen les descripcions del paisatge i dels sentiments dels personatges. La narració és en tercera persona omniscient i l'estructura avança linealment.
• Poema de Joan Salvat-Papasseit.
La casa que vull (La gesta dels estels)
La casa que vull
que la mar la vegi,
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps d'istiu
niui l'orenella
al blanc del calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
13 de març del 2009
Montserrat Roig
Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991). Llicenciada en Filosofia i Lletres. Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.
Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, del 1989 al 1990, va ser vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya.
19 de febrer del 2009
Exercisis Vicent Andrés Estellés
a) Fent ús de les eines de cerca per Internet, recolliu informació sobre el poeta llatí RufFest Aviè. Quin paral·lelisme es pot establir entre el seu origen i el de Vicent AndrésEstellés?
Un poema especialment relacionat amb els orígens familiars és «L'ofici» (Llibre demeravelles), potser un dels en què més significativament es parla de l'ofici familiar deforner i de com va conformar-li la manera de ser. Llegiu-lo i feu les activitats que hi ha acontinuació:
L'OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”.
JOAN TIMONEDA
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
a) En aquest poema hi ha uns quants termes que pertanyen al camp semàntic del'elaboració tradicional del pa. Esbrineu el significat de:
rent, pastar, ganiveta, escombrar, alcavor, panera
Feu les vostres consultes al Diccionari català-valencià-balear, en línia.
b) Fixeu-vos en les referències existents al terme ganiveta, i expliqueu el paral·lelismeexistent entre la ganiveta aplicada al pa i la manera d'exposar el record del seuorigen familiar.
c) Quin paper juga la figura del pare en aquest poema?
Un poema especialment relacionat amb els orígens familiars és «L'ofici» (Llibre demeravelles), potser un dels en què més significativament es parla de l'ofici familiar deforner i de com va conformar-li la manera de ser. Llegiu-lo i feu les activitats que hi ha acontinuació:
L'OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”.
JOAN TIMONEDA
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
a) En aquest poema hi ha uns quants termes que pertanyen al camp semàntic del'elaboració tradicional del pa. Esbrineu el significat de:
rent, pastar, ganiveta, escombrar, alcavor, panera
Feu les vostres consultes al Diccionari català-valencià-balear, en línia.
b) Fixeu-vos en les referències existents al terme ganiveta, i expliqueu el paral·lelismeexistent entre la ganiveta aplicada al pa i la manera d'exposar el record del seuorigen familiar.
c) Quin paper juga la figura del pare en aquest poema?
Poema V - Vicent Andrés Estellés
Aquest poema está dedicat al seu pare.
• V
Pare,
No sabies llegir ni escriure.
No sabies de lletra.
Analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte
i l'entenc desdenyosament injust.
Caldria matisar.
Hom no pot dir analfabet imponentment.
Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.
com t'ho podria agrair, pare.
Em recorde.
Jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
De vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
No ho entenies però ho intuïes.
El meu llatí ja no era el teu llatí.
I callaves després.
Ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.
Per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.
• V
Pare,
No sabies llegir ni escriure.
No sabies de lletra.
Analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte
i l'entenc desdenyosament injust.
Caldria matisar.
Hom no pot dir analfabet imponentment.
Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.
com t'ho podria agrair, pare.
Em recorde.
Jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
De vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
No ho entenies però ho intuïes.
El meu llatí ja no era el teu llatí.
I callaves després.
Ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.
Per això he interrumput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.
29 de gener del 2009
Mapa conceptual
El mapa conceptual és una tècnica per a la representació del coneixement en gràfics. Els gràfics de coneixement són xarxes de conceptes. Les xarxes consten de nodes (punts/vèrtexs) i enllaços (arcs/eixos). Els nodes representen conceptes i els enllaços representen les relacions entre els conceptes.
Els conceptes i de vegades els enllaços s'etiqueten. Els enllaços poden ser no-, uni- o bidireccionals. Els conceptes i enllaços es poden classificar, poden ser simplement associatius, especificats o dividits en categories tals com relacions causals o temporals.
La Transició a Catalunya
La transició de la dictadura a la democràcia va significar per a Catalunya la reconstrucció i normalització cultural, política i social del país, després de les privacions de la llarga dictadura franquista.
La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.
La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.
Les eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980, van inaugurar aquesta nova etapa d'autonomia política i a partir de llavors es va encetar un període llarg i estable per a Catalunya, que ha estat liderat políticament per la coalició Convergència i Unió i el seu líder, Jordi Pujol.
Tot i les limitacions de l'autonomia, i els enfrontaments, a vegades aspres, amb el Govern central, el Parlament de Catalunya ha pogut tirar endavant una important tasca legislativa en diferents àmbits.
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.
Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.
La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria. L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició...
La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.
La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.
Les eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980, van inaugurar aquesta nova etapa d'autonomia política i a partir de llavors es va encetar un període llarg i estable per a Catalunya, que ha estat liderat políticament per la coalició Convergència i Unió i el seu líder, Jordi Pujol.
Tot i les limitacions de l'autonomia, i els enfrontaments, a vegades aspres, amb el Govern central, el Parlament de Catalunya ha pogut tirar endavant una important tasca legislativa en diferents àmbits.
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.
Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.
La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria. L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició...
Época de Postguerra
La derrota republicana té conseqüències funestes per a Catalunya, només comparables a la desfeta de 1714. Una part molt important de la població catalana (la classe política, la intel·lectualitat, un gran nombre de quadres sindicals i dirigents i militants de partits obrers i republicans) ha de marxar a l'exili. A l'interior, l'exèrcit d'ocupació franquista i els dirigents del "Nuevo Estado" apliquen criteris de revenja. La repressió és duríssima. Tots els símbols de catalanitat són durament perseguits, mentre s'imposa una nova simbologia de caire feixista i imperial. Només la voluntat ferma de la majoria de la població catalana i la
resistència agosarada d'una minoria impedeixen que el franquisme assoleixi el seu objectiu excloent.
• L'Exili
Entre el 27 de gener i el 13 de febrer de 1939 mig milió de persones travessen la frontera, camí de França. Al Rosselló, les autoritats franceses improvisen precaris camps de refugiats. La majoria d'exiliats resten a França. Altres marxen a Amèrica o a l'URSS i a Txecoslovàquia. Gran Bretanya segueix una política d'acolliment que selecciona els sectors més preparats de la intel·lectualitat, la classe mèdica i els experts en defensa civil. Els catalans exiliats a França viuen l'ocupació nazi. Milers són assassinats als camps d'extermini. Altres lluiten a la resistència o en els exèrcits aliats.
• La represió política
Prop de 150 000 catalans, que resten al país, són confinats en camps de concentració i presons; 4 000 són afusellats. Les depuracions afecten les més diverses ideologies. Manuel Carrasco i Formiguera, democratacristià, és executat el 1938; Joan Peiró, anarcosindicalista, el 1942; Carles Rahola, republicà, el 1939; Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, s'ha d'exiliar de per vida. Lluís Companys és detingut a França per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. El 14 d'octubre és condemnat a mort al castell de Montjuïc. L'endemà s'acompleix la sentència.
• La represió econòmica
La postguerra es caracteritza per les penalitats generades per l'autarquia i l'intervencionisme de la política del règim: racionament i mercat negre, restriccions energètiques i estancament industrial. S'intenta dislocar el teixit econòmic de Catalunya i les empreses catalanes són discriminades en la distribució de matèries primeres i abastament energètic. Es trava la creació d'empreses i les actives han de fixar seu social a Madrid. El 1940 es tanca el Mercat Lliure de Valors. Els bancs catalans són engolits per la banca espanyola que influeix en els centres de decisió de l'economia catalana.
• La represió cultural
El franquisme actua des d'una inequívoca voluntat de desnacionalització de Catalunya. La llengua catalana resta postergada en l'àmbit privat. Els rètols, els mitjans de comunicació, els monuments i altres símbols de catalanitat són desmantellats o posats al servei del discurs nacionalista espanyol. L'edició en llengua catalana és perseguida, i només és represa en la clandestinitat. L'escola i els llibres de text foragiten la història del país. Molts ensenyants són sotmesos a depuració política. Les principals institucions culturals són clausurades o han d'actuar en una precària il·legalitat.
• L'escola
La Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana dediquen una gran atenció a la instrucció pública. Es construeixen nombrosos grups escolars i es propicia la renovació pedagògica. La formació dels mestres és objecte d'especial atenció. En plena Guerra Civil, s'aconsegueix la gairebé plena escolarització de la població infantil i la generalització de la coeducació.
resistència agosarada d'una minoria impedeixen que el franquisme assoleixi el seu objectiu excloent.
• L'Exili
Entre el 27 de gener i el 13 de febrer de 1939 mig milió de persones travessen la frontera, camí de França. Al Rosselló, les autoritats franceses improvisen precaris camps de refugiats. La majoria d'exiliats resten a França. Altres marxen a Amèrica o a l'URSS i a Txecoslovàquia. Gran Bretanya segueix una política d'acolliment que selecciona els sectors més preparats de la intel·lectualitat, la classe mèdica i els experts en defensa civil. Els catalans exiliats a França viuen l'ocupació nazi. Milers són assassinats als camps d'extermini. Altres lluiten a la resistència o en els exèrcits aliats.
• La represió política
Prop de 150 000 catalans, que resten al país, són confinats en camps de concentració i presons; 4 000 són afusellats. Les depuracions afecten les més diverses ideologies. Manuel Carrasco i Formiguera, democratacristià, és executat el 1938; Joan Peiró, anarcosindicalista, el 1942; Carles Rahola, republicà, el 1939; Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, s'ha d'exiliar de per vida. Lluís Companys és detingut a França per la Gestapo i lliurat a les autoritats franquistes. El 14 d'octubre és condemnat a mort al castell de Montjuïc. L'endemà s'acompleix la sentència.
• La represió econòmica
La postguerra es caracteritza per les penalitats generades per l'autarquia i l'intervencionisme de la política del règim: racionament i mercat negre, restriccions energètiques i estancament industrial. S'intenta dislocar el teixit econòmic de Catalunya i les empreses catalanes són discriminades en la distribució de matèries primeres i abastament energètic. Es trava la creació d'empreses i les actives han de fixar seu social a Madrid. El 1940 es tanca el Mercat Lliure de Valors. Els bancs catalans són engolits per la banca espanyola que influeix en els centres de decisió de l'economia catalana.
• La represió cultural
El franquisme actua des d'una inequívoca voluntat de desnacionalització de Catalunya. La llengua catalana resta postergada en l'àmbit privat. Els rètols, els mitjans de comunicació, els monuments i altres símbols de catalanitat són desmantellats o posats al servei del discurs nacionalista espanyol. L'edició en llengua catalana és perseguida, i només és represa en la clandestinitat. L'escola i els llibres de text foragiten la història del país. Molts ensenyants són sotmesos a depuració política. Les principals institucions culturals són clausurades o han d'actuar en una precària il·legalitat.
• L'escola
La Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana dediquen una gran atenció a la instrucció pública. Es construeixen nombrosos grups escolars i es propicia la renovació pedagògica. La formació dels mestres és objecte d'especial atenció. En plena Guerra Civil, s'aconsegueix la gairebé plena escolarització de la població infantil i la generalització de la coeducació.
La victòria franquista assenyala canvis importants a l'escola. Els ensenyants són severament depurats i moltes de les places vacants són cobertes per excombatents franquistes. S'imposa una disciplina paramilitar a les aules i una separació total entre nois i noies. Els continguts subratllen el discurs nacionalcatòlic del règim.
• La resistència
Des d'un inici, nuclis de ciutadans i ciutadanes s'oposen al nou règim. El Front Nacional de Catalunya, la CNT i el POUM organitzen xarxes de resistència. El declivi nazi i l'esperada intervenció aliada els encoratgen. A partir de 1945 es consoliden la Solidaritat Catalana, l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques i el Consell Nacional de la Democràcia Catalana. La guerrilla urbana i les vagues obreres sovintegen fins al 1947. Quan s'evidencia que els aliats no intervindran contra Franco la resistència s’ensorra i la repressió es multiplica.
Vicent Andrés Estellès
Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L'amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l'aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974), Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura. L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel. Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció. L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas. Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra. Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.
16 de gener del 2009
Exercicis del Modernisme
A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:
1. Art Total
D) Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
2. Esteticisme
C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
3. Regeneracionisme
E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
4. Simbolisme
B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
5. Decadentisme
A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
__________________________________________
B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).
El modernisme
És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:
• Com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
• Com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (Simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
1. Art Total
D) Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
2. Esteticisme
C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
3. Regeneracionisme
E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.
4. Simbolisme
B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
5. Decadentisme
A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
__________________________________________
B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).
El modernisme
És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:
• Com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
• Com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (Simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
Vicent Andrés Estellés - Els amants
• Vicent Andrés Estellés - Els amants
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
9 de gener del 2009
Josep Carner
Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) és conegut com "el príncep dels poetes catalans". Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. Crea un nou estil de periodisme polític. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, ingressa a la carrera diplomàtica. Exerceix càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la guerra civil espanyola es manté fidel a la República i no torna a residir mai més a Catalunya.
El llibre de poemes Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n'és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al postsimbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. També destaca com a traductor d'autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d'altres. Amb només vint-i-sis anys, el 1910, és proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals.
El llibre de poemes Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n'és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al postsimbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. També destaca com a traductor d'autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d'altres. Amb només vint-i-sis anys, el 1910, és proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
